Inicis(1833-1850) : Romanticisme.
La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau es considera el punt de partida del moviment.Predomini gairebé exclusiu de la poesia sobre els altres gèneres.
J. Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) publica el 1841 un recull de poesies amb un pròleg que es considera el manifest de la RenaixençaDispersió d'iniciatives.
Consolidació(1850-1869) : Romanticisme i Realisme.
Els Jocs Florals, instituïts el 1859 donen cohesió al moviment i serveixen de punt de trobada i de plataforma per a donar a conèixer els escriptors. S'inicien els intents de normalització de la llengua, encara que la unificació de criteris no s'aconseguirà durant la Renaixença. Comencen a diversificar-se els gèneres literaris.
Plenitud(1870-1881) : Romanticisme, Realisme i Naturalisme
Malgrat les dificultats de publicació, cada vegada són més abundants les edicions en català.Importància de la premsa periòdica en la divulgació de la literatura, sobretot de l'anomenat costumisme.Comencen la seva producció literària els escriptors més importants del moviment: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller.
.
Plenitud i crisi(1881-1892) : Realisme i Naturalisme.
Encara que la producció de molts escriptors de la Renaixença s'allargarà fins ben entrat el segle XX, l'aparició del modernisme l'any 1892 suposa el triomf d'una nova concepció i valoració del paper de l'escriptor i de l'obra literària.
dijous, 17 de setembre del 2009
La Renaixença
La Renaixença és el moviment restaurador de la cultura catalana i reivindicatiu d'una consciència nacionalista, que es produeix paral·lelament a la desclosa del Romanticsme i s'allàrgarà -amb matisos- durant el segle XIX. El terme Renaixença, però, s'aplica a posteriori, sembla que a partir de 1871, en esdevenir el títol d'una de les revistes més característiques d'aquest temps. Té com a principal objectiu la recuperació dels signes d'identitat propis catalans, entre els quals es dóna prioritat a dues vessants: la llengua i la pàtria, tradicionalment relacionats. Fins ara cap grup d'intel·lectuals no n'havia assumit la identificació.
El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment romàntic que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la dignificació de l'idioma i l'edificació d'una literatura nacional) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny de la cultura.
La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau La pàtria ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns il·lustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència, entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López Soler i Aribau, entre d'altres.
(Mort de Guifré el Pelós. Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta el moment en què Carles II exten els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes de la Corona d'Aragó. )
La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), progressà decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa llengua al servei, a més, d'una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d'un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.
A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d'algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua), crea els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.
El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment romàntic que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la dignificació de l'idioma i l'edificació d'una literatura nacional) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny de la cultura.
La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau La pàtria ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns il·lustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència, entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López Soler i Aribau, entre d'altres.
(Mort de Guifré el Pelós. Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta el moment en què Carles II exten els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes de la Corona d'Aragó. )
La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), progressà decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa llengua al servei, a més, d'una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d'un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.
A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d'algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua), crea els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.
El Romanticisme a Catalunya
-El Romanticisme arriba a la península ibèrica l'any 1823 a través de la premsa catalana: .El Europeo i El Vapor
-Bàsicament es fan traduccions, en castellà, dels autors més representatius del Romanticisme europeu.
-L'any 1830 es publica l'obra Los Bandos de Castilla o el Caballero del Cisne, de Ramon López Soler, amb un pròleg que realitza la funció de manifest en el qual es propugna la llibertat imaginativa com a característica intrínseca del Romanticisme.
-Es replanteja la relació entre artista i societat, i es fa accessible la cultura a grups socials més amplis mitjançant un increment de la producció editorial i periodística, juntament amb el retorn de grups d'exiliats que influeixen en el Romanticisme castellà.
-1833. Apareix la revista El propagador de la libertad on hi tindrà un paper important el liberal Andrew Covert Spring, pseudònim de l'escriptor i periodista Andreu de Fontcuberta. Aquest afavorirà la introducció del socialisme utòpic a Catalunya.
-1833. Apareix la revista El vapor, dirigit pel valencià Ramon López Soler. Centra les publicacions en l'obra d'Scott i Manzoni.
-És en aquesta revista on el mateix any es publicarà l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.
-També destacarà Manuel Milà i Fontanals que divulgarà el Romanticisme tot potenciant una nova concepció literària combinada amb la voluntat de reflexionar al voltant de la concepció tradicional de l'home.
Romanticisme liberal i conservador.
1a etapa (1833-1844): predomini de l'ideari liberal. Destacaran Andreu Fontcuberta, Pere Mata i Milà i Fontanals. Aquest grup escriurà en castellà a revistes del moviment. El grup s'anirà disgregant i agafarà protagonisme Víctor Balaguer que era seguidor de Dumas i Hugo.
2a etapa (1844- finals dels 70): predomina la ideologia conservadora. Es restauren els Jocs Florals. Hi treballaran els germans Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Tomàs Aguiló i Joaquim Rubió i Ors. La característica comuna a tots ells és que es manifesten enlluernats pel passat medieval del qual pensaven extreure les bases per assolir una nacionalitat moderna. A partir dels 70 culminen els treballs dels dos grans escriptors romàntics: Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer.
-Bàsicament es fan traduccions, en castellà, dels autors més representatius del Romanticisme europeu.
-L'any 1830 es publica l'obra Los Bandos de Castilla o el Caballero del Cisne, de Ramon López Soler, amb un pròleg que realitza la funció de manifest en el qual es propugna la llibertat imaginativa com a característica intrínseca del Romanticisme.
-Es replanteja la relació entre artista i societat, i es fa accessible la cultura a grups socials més amplis mitjançant un increment de la producció editorial i periodística, juntament amb el retorn de grups d'exiliats que influeixen en el Romanticisme castellà.
-1833. Apareix la revista El propagador de la libertad on hi tindrà un paper important el liberal Andrew Covert Spring, pseudònim de l'escriptor i periodista Andreu de Fontcuberta. Aquest afavorirà la introducció del socialisme utòpic a Catalunya.
-1833. Apareix la revista El vapor, dirigit pel valencià Ramon López Soler. Centra les publicacions en l'obra d'Scott i Manzoni.
-És en aquesta revista on el mateix any es publicarà l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.
-També destacarà Manuel Milà i Fontanals que divulgarà el Romanticisme tot potenciant una nova concepció literària combinada amb la voluntat de reflexionar al voltant de la concepció tradicional de l'home.
Romanticisme liberal i conservador.
1a etapa (1833-1844): predomini de l'ideari liberal. Destacaran Andreu Fontcuberta, Pere Mata i Milà i Fontanals. Aquest grup escriurà en castellà a revistes del moviment. El grup s'anirà disgregant i agafarà protagonisme Víctor Balaguer que era seguidor de Dumas i Hugo.
2a etapa (1844- finals dels 70): predomina la ideologia conservadora. Es restauren els Jocs Florals. Hi treballaran els germans Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Tomàs Aguiló i Joaquim Rubió i Ors. La característica comuna a tots ells és que es manifesten enlluernats pel passat medieval del qual pensaven extreure les bases per assolir una nacionalitat moderna. A partir dels 70 culminen els treballs dels dos grans escriptors romàntics: Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer.
dimarts, 15 de setembre del 2009
Evolució del Romanticisme a Europa
El bressol del Romanticisme es troba a l'Alemanya de finals del XVIII amb el moviment poètic Sturm und drang, que significa "tempesta i ímpetu". De la mà de Johann Wolfgang von Goethe i de Friedrich von Schiller, exalta la llibertat d'inspiració i de creació del poeta que l'han d'empèner a transgredir els cànons de la composició.
Les idees romàntiques es propaguen per Europa arran dels contactes i la tasca que realitzà madamme Stäel, francesa exiliada a Suïssa. Va contactar amb autors romàntics alemanys com els germans Schlegel, Schelling i Schiller. Finalment amb la seva obra De l'Allemagne, convidà els francesos a renovar l'esperit nacional i els exhortà a l'entusiame, l'amor, la llibertat i l'esperit europeu. Pel que fa al teatre destacaran Kleist i Büchner.
Posteriorment el Romanticisme arribarà a França on destacaran Lamartine, George Sand i Victor Hugo i Alexand
re Dumas. Pel que fa al teatre, que és la part que més ens interessa, hi haurà una revolució escènica amb l'estrena d'Hernani (1830) on se'ns proposa una nova manera de fer teatre, tant per al dramaturg com per als actors i, per tant una nova manera de gaudir-lo.
La llibertat guiant al poble, 1830. Eugène Delacroix.
A Anglaterra destacaran Lord Byron en poesia i Walter Scott en la creació de la novel·la històrica de la que n'és un bon exemple Ivanhoe. El conreu del teatre fou nul.
El Romanticisme italià mantingué la petjada classicista i traspuà els motius patriòtics: el desig de la unitat italiana i l'oposició a la presència austríaca al nord del país. En poesia destacarà Giacomo Leopardi i el novel·lista Alessandro Manzoni amb I Promessi sposi. Es conreà poc teatre.
A Espanya trobarem que José de Espronceda destacarà en poesia. Pel que fa a la narrativa es desenvoluparà a partir del costumisme al voltant de Mesonero Romanos i Larra. És amb el teatre que el Romanticisme hi va arrelar amb obres com Don Álvaro o la fuerza del sino, del Duc de Rivas. Seguidament van aparèixer Los amantes de Teruel, de Juan Eugenio Hartzenbusch i les obres de José Zorrilla: Don Juan Tenorio i Traidor, inconfeso y mártir.
Cal recordar que és en aquesta etapa que arreu d'Europa apareixen les causes nacionals vistes com un conjunt social i polític cohesionat per una burgesia en ascens. Això ho trobarem a Anglaterra, França i Espanya. En canvi, Alemanya i Itàlia les burgesies nacionals optar per l'emancipació d'una potència dominant. Les causes nacional troben dos principis bàsics en el Romanticisme: la reivindicació de la història pròpia i de l'esplendor medieval, i l'aplicació dels valors liberals individuals a les col·lectivitats.
Ideològicament, el Romanticisme no és un moviment uniforme, sinó que es desenvoluparà a partir de dues tendències ideològiques: la conservadora i la liberal. El sector conservador, de tarannà catòlic i monàrqui, aprofundeix en la visió idealitzant del passat medieval; aquí cal destacar Scott, Manzoni i Chateaubriand. Pel sector liberal, de caràcter republicà i escèptic, en destacaran Victor Hugo i Alexandre Dumas.
Les idees romàntiques es propaguen per Europa arran dels contactes i la tasca que realitzà madamme Stäel, francesa exiliada a Suïssa. Va contactar amb autors romàntics alemanys com els germans Schlegel, Schelling i Schiller. Finalment amb la seva obra De l'Allemagne, convidà els francesos a renovar l'esperit nacional i els exhortà a l'entusiame, l'amor, la llibertat i l'esperit europeu. Pel que fa al teatre destacaran Kleist i Büchner.
Posteriorment el Romanticisme arribarà a França on destacaran Lamartine, George Sand i Victor Hugo i Alexand
re Dumas. Pel que fa al teatre, que és la part que més ens interessa, hi haurà una revolució escènica amb l'estrena d'Hernani (1830) on se'ns proposa una nova manera de fer teatre, tant per al dramaturg com per als actors i, per tant una nova manera de gaudir-lo.La llibertat guiant al poble, 1830. Eugène Delacroix.
A Anglaterra destacaran Lord Byron en poesia i Walter Scott en la creació de la novel·la històrica de la que n'és un bon exemple Ivanhoe. El conreu del teatre fou nul.
El Romanticisme italià mantingué la petjada classicista i traspuà els motius patriòtics: el desig de la unitat italiana i l'oposició a la presència austríaca al nord del país. En poesia destacarà Giacomo Leopardi i el novel·lista Alessandro Manzoni amb I Promessi sposi. Es conreà poc teatre.
A Espanya trobarem que José de Espronceda destacarà en poesia. Pel que fa a la narrativa es desenvoluparà a partir del costumisme al voltant de Mesonero Romanos i Larra. És amb el teatre que el Romanticisme hi va arrelar amb obres com Don Álvaro o la fuerza del sino, del Duc de Rivas. Seguidament van aparèixer Los amantes de Teruel, de Juan Eugenio Hartzenbusch i les obres de José Zorrilla: Don Juan Tenorio i Traidor, inconfeso y mártir.
Cal recordar que és en aquesta etapa que arreu d'Europa apareixen les causes nacionals vistes com un conjunt social i polític cohesionat per una burgesia en ascens. Això ho trobarem a Anglaterra, França i Espanya. En canvi, Alemanya i Itàlia les burgesies nacionals optar per l'emancipació d'una potència dominant. Les causes nacional troben dos principis bàsics en el Romanticisme: la reivindicació de la història pròpia i de l'esplendor medieval, i l'aplicació dels valors liberals individuals a les col·lectivitats.
Ideològicament, el Romanticisme no és un moviment uniforme, sinó que es desenvoluparà a partir de dues tendències ideològiques: la conservadora i la liberal. El sector conservador, de tarannà catòlic i monàrqui, aprofundeix en la visió idealitzant del passat medieval; aquí cal destacar Scott, Manzoni i Chateaubriand. Pel sector liberal, de caràcter republicà i escèptic, en destacaran Victor Hugo i Alexandre Dumas.
El Romanticisme.
El Romanticisme és un moviment ideològic i cultural, oposat al classicisme, que s'inicià a la fi del segle XVIII a Alemanya i Anglaterra, i s'allargà fins ben avançat el segle XIX. Posteriorment, s'expandeix per tot Europa i s'adapta a les particularitats de cada país.
En aquesta línia es concep una altra manera de fer art, així com els intel·lectuals de la Il·lustració observaven i investigaven la realitat per tal de reproduir-la, els romàntics consideren l'art des de la creació, no com a imitació. A més, fomenten la subjectivitat i el retorn de l'home a la natura en contraposició a l'herència il·lustrada que havia col·locat en un lloc superior la raó.
A nivell literari, la plasmació més directa de tots aquests canvis és la radical transformació del concepte d'autor i de la creació literària. Això es concreta en una sèrie de trets que defineixen la literatura romàntica.
"Caminant damunt un mar de
boira", 1817. Caspar David Friedrich
Els nous autors en la recerca d'un art personal defensen la imaginació, l'espontaneïtat i la intuïció, per oposició a la rigidesa dels cànons. És per això que consideren tothom capaç de sentir la poesia al marge de les aptituds creatives particulars. En aquesta línia el subjectivisme esdevé premissa i l'obra literària constitueix un retrat sobre l'ésser humà en el qual totes les associacions irracionals s'expressen a través del llenguatge poètic.
L'afany de llibertat comporta repercussions socials. Els romàntics són els primers a teoritzar sobre les expectatives polítques no acomplertes. A nivell literari l'autor començarà a barrejar diverses art com la poesia i la prosa, i i el tràgic i el còmic. En relació amb això, també intenten harmonitzar pols oposats: subjecte i objecte, jo i societat, home i natura, consciència i inconsciència, impuls i raó, mort i vida, nit i llum, i nacionalisme i universalisme.
Els canvis socials que apareixen acabant provocant insatisfacció i l'artista romàntic es refugiarà en l'exaltació i la nostàlgia d'un paisatge que ara comença a
perdre's amb el progrés industrial. També d'altra banda es conservarà una característica del Neoclassicisme: la consciència del passat històric i el sentiment d'afirmació cultural i lingüística. Això comporta el reclam del patrimoni folklòric nacional, especialment el cançonístic, com a creació col·lectiva, ideològica i literària.
En síntesi, l'aportació que el Romanticisme fa al panorama de la literatura europea és la integració del subjectivisme de l'artista en un marc històric susceptible de ser criticat.
"La mort de Sardanàpal", 1827-1828 d'Eugène Delacroix.
En aquesta línia es concep una altra manera de fer art, així com els intel·lectuals de la Il·lustració observaven i investigaven la realitat per tal de reproduir-la, els romàntics consideren l'art des de la creació, no com a imitació. A més, fomenten la subjectivitat i el retorn de l'home a la natura en contraposició a l'herència il·lustrada que havia col·locat en un lloc superior la raó.
A nivell literari, la plasmació més directa de tots aquests canvis és la radical transformació del concepte d'autor i de la creació literària. Això es concreta en una sèrie de trets que defineixen la literatura romàntica.
"Caminant damunt un mar de
boira", 1817. Caspar David Friedrich
Els nous autors en la recerca d'un art personal defensen la imaginació, l'espontaneïtat i la intuïció, per oposició a la rigidesa dels cànons. És per això que consideren tothom capaç de sentir la poesia al marge de les aptituds creatives particulars. En aquesta línia el subjectivisme esdevé premissa i l'obra literària constitueix un retrat sobre l'ésser humà en el qual totes les associacions irracionals s'expressen a través del llenguatge poètic.
L'afany de llibertat comporta repercussions socials. Els romàntics són els primers a teoritzar sobre les expectatives polítques no acomplertes. A nivell literari l'autor començarà a barrejar diverses art com la poesia i la prosa, i i el tràgic i el còmic. En relació amb això, també intenten harmonitzar pols oposats: subjecte i objecte, jo i societat, home i natura, consciència i inconsciència, impuls i raó, mort i vida, nit i llum, i nacionalisme i universalisme.
Els canvis socials que apareixen acabant provocant insatisfacció i l'artista romàntic es refugiarà en l'exaltació i la nostàlgia d'un paisatge que ara comença a
perdre's amb el progrés industrial. També d'altra banda es conservarà una característica del Neoclassicisme: la consciència del passat històric i el sentiment d'afirmació cultural i lingüística. Això comporta el reclam del patrimoni folklòric nacional, especialment el cançonístic, com a creació col·lectiva, ideològica i literària.En síntesi, l'aportació que el Romanticisme fa al panorama de la literatura europea és la integració del subjectivisme de l'artista en un marc històric susceptible de ser criticat.
"La mort de Sardanàpal", 1827-1828 d'Eugène Delacroix.
Context històric del Romanticisme
La gènesi del Romanticisme coincideix amb la crisi d'una visió del món, de fet, és paral·lela a un conjunt de fets històrics que anuncien canvis socials: la Revolució Industrial (mitjanies del XVIII a Anglaterra), la Declaració d'Independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789).
La Revolució Industrial es pot definir com un procés de desenvolupament industrial en què els canvis tècnics afavoreixen la transformació econòmica cap al capitalisme. Les conseqüències més directes són el pas d'una societat d'estaments a una de classes i l'especialització del treball que comporta una divisió social amb la preeminència del treball manual en front de l'intel·lectual.
La classe ascendent socialment i econòmicament és la burgesia, que en la lluita pel poder promourà i dirigirà les anomenades revolucions burgeses, com la francesa. L'objectiu d'aquestes era efectuar la transformació d'una societat antiga amb una vella estructura legal en una altra protegida per un marc legal i polític que en permetés el desenvolupament.
Pel que fa a la classe obrera, el proletariat, irromp en l'escena política a partir del segle XIX a través de l'anomenat Moviment obrer, en el qual es trobaran diferents corrents ideològics com el socialisme utòpic, el marxisme o l'anarquisme. Les condicions infrahumanes del treball que realitzaven ofereixen l'altra cara de la moneda de la industrialització.
La Revolució Francesa és considerada la revolució burgesa per antonomàsia perquè va marcar la política europea del XIX. És un procés en què s'insinua, inequívocament, el propòsit revolucionari social que el Moviment obrer faria seu posteriorment. Així, s'intenta crear un sistema polític que reculli els principis de l'ideari liberal: divisió de poders, potenciació de les llibertats i dels drets dels ciutadans, constitucionalisme i sobirani popular. Tanmateix, a nivell lingüístic significà el rebuig de qualsevol llengua que no fos el francès, i cadascuna d'elles era anomenada de manera pejorativa patois.
A inicis del XIX el principat de Catalunya era massa sovint un camp de batalla entre Espanya i França. Cal destacar l'episodi del Timbaler del Bruc dins la Guerra de la Independència (1808). A Espanya hi haurà diverses lluites pel poder entre liberals i absolutistes.
Tots aquests elements marcaran una forta influència en la gestació del Romanticisme, cal afirmar que aquest acompanya al liberalisme i és hereu tant de la revolució com de la restauració. Quan s'inicia el segle XIX els pensadors, amarats per les tendències del XVIII, nostàlgics del passat i conscients de les noves idees originades per la revolució, intenten definir un ideal intel·lectual moral i sentimental, que servirà de base a la societat del segle que s'inicia.
La Revolució Industrial es pot definir com un procés de desenvolupament industrial en què els canvis tècnics afavoreixen la transformació econòmica cap al capitalisme. Les conseqüències més directes són el pas d'una societat d'estaments a una de classes i l'especialització del treball que comporta una divisió social amb la preeminència del treball manual en front de l'intel·lectual.
La classe ascendent socialment i econòmicament és la burgesia, que en la lluita pel poder promourà i dirigirà les anomenades revolucions burgeses, com la francesa. L'objectiu d'aquestes era efectuar la transformació d'una societat antiga amb una vella estructura legal en una altra protegida per un marc legal i polític que en permetés el desenvolupament.
Pel que fa a la classe obrera, el proletariat, irromp en l'escena política a partir del segle XIX a través de l'anomenat Moviment obrer, en el qual es trobaran diferents corrents ideològics com el socialisme utòpic, el marxisme o l'anarquisme. Les condicions infrahumanes del treball que realitzaven ofereixen l'altra cara de la moneda de la industrialització.
La Revolució Francesa és considerada la revolució burgesa per antonomàsia perquè va marcar la política europea del XIX. És un procés en què s'insinua, inequívocament, el propòsit revolucionari social que el Moviment obrer faria seu posteriorment. Així, s'intenta crear un sistema polític que reculli els principis de l'ideari liberal: divisió de poders, potenciació de les llibertats i dels drets dels ciutadans, constitucionalisme i sobirani popular. Tanmateix, a nivell lingüístic significà el rebuig de qualsevol llengua que no fos el francès, i cadascuna d'elles era anomenada de manera pejorativa patois.
A inicis del XIX el principat de Catalunya era massa sovint un camp de batalla entre Espanya i França. Cal destacar l'episodi del Timbaler del Bruc dins la Guerra de la Independència (1808). A Espanya hi haurà diverses lluites pel poder entre liberals i absolutistes.
Tots aquests elements marcaran una forta influència en la gestació del Romanticisme, cal afirmar que aquest acompanya al liberalisme i és hereu tant de la revolució com de la restauració. Quan s'inicia el segle XIX els pensadors, amarats per les tendències del XVIII, nostàlgics del passat i conscients de les noves idees originades per la revolució, intenten definir un ideal intel·lectual moral i sentimental, que servirà de base a la societat del segle que s'inicia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
